UN SOL PAÍS

En la trobada dels Consells Nacionals d’UDC i CDC per a proclamar els nostres candidats per al proper 25 de novembre, el President Mas he reiterat el seu compromís a lluitar contra la xacra que representa  la persistentment elevada taxa de risc de la pobresa existent a Catalunya, que afecta ja pràcticament un 20% dels catalans.

Ha dit el President Mas, i amb raó, que aquest és una patalogia especialment greu, en la mesura que fins i tot en les darreres etapes de creixement econòmic, governant per cert els partits de l’antic tripartit, la taxa de risc de pobresa es mantenia en nivells molt similars. La crisi ha empitjorat la situació, com no podia ser d’una altra manera. Una taxa d’atur del 22% té conseqüències des d’aquesta perspectiva i una consolidació fiscal que ens imposa la lògica ortodoxa que governa la eurozona agreuja la situació.

En qualsevol afrontar el repte de reduir significament la taxa de risc de pobresa és d’una magnitud considerable i exigeix reformes i canvis molt de fons, que afecten al model productiu ( tipus de feina, sous, negociació col.lectiva, diferències salarials,…) i a la capacitat de redistribució via impostos. I aquestes transformacions només son possibles amb grans acords socials i polítics. Alguna cosa podriem aprendre dels acords de Wassenaar a Holanda el 1982, i que explica alguns dels èxits d’aquest país.

I és que l’indicador de la taxa de la pobresa sobretot expressa el nivell de desigualtat existent a la nostra societat. I la desigualtat és un problema. No només en termes ètics i de deure social, sinó també en termes d’eficiència econòmica i  d’impuls al creixement econòmic.

Una veu tan poc sospitosa des d’una perspectiva “pro mercat”, com és l‘OCDE aixi ho va posar de manifest fa uns quants mesos. I aquest mateixa setmana el setmanari liberal The Economist, publica un dossier molt suggerent en aquesta mateixa direcció.

La desigualtat és un problema econòmic i social, i per tant polític de primer nivell, al qual hem de fer front.

És aquesta també una bona raó per a l’Estat propi; una societat profundament fragmentada per raons econòmiques no és la nostra aspiració.

Aquests dies al Regne Unit, el lider laborista Ed Miliband  està citant al conservador Disraeli, quan afirmà al segle XIX que “two nations between whom there is no intercourse and no sympathy; who are ignorant of each other’s habits, thoughts and feelings, as if they were dwellers in different zones or inhabitants of different planets; who are formed by different breeding, are fed by different food, are ordered by different manners, and are not governed by the same laws”

Volem ser un sol país, i això té a veure amb la distribució de la riquesa,la generació d’oportunitats per a tots i el bon funcionament de l’ascensor social.

“Desigualdad” de Wilkinson i Picket Molt recomanable!